SISTEMA PEDAGÒGIC I COMPETÈNCIES BÀSIQUES

Importància d’adequar l’escola a la realitat social i fer una relectura dels sistemes pedagògics

Iniciats durant el segle XX dins els corrents de l’Escola Activa a Europa, i la Progressive Education a Nord-America.

Els procediments s’han d’ajustar als alumnes actuals i a les noves formes de la societat i usos culturals i tecnològics. A la societat de la informació i de les tecnologies de la comunicació el panorama amb què ens trobem exigeix adaptacions a l’Escola.

Sistema pedagògic de la Institució Escolar

Variables de context: els alumnes, les famílies, l’entorn social, la societat de comunicació de masses...

Variables d’entrada: desigualtat entre els alumnes (els alumnes no són iguals a totes les escoles), el professorat, els recursos materials, la inversió econòmica en l’escola...

Variables de procés: depenen de l’equip docent i personal de serveis, l’organització de les situacions d’aprenentatge, la pedagogia (intervenció fonamentada i pensada que articula els processos d’ensenyament- aprenentatge)...

Variables de producte: són els resultats escolars. Qualificacions acadèmiques, gust pel coneixement, dedicació gratificant a determinats àmbits, aplicació del coneixement a la vida diària i al pensament autònom, el desenvolupament d’interessos, el desenvolupament d’una cultura personalitzada...

La pedagogia, l’educació tradicional i alguns divertiments

Moviments:

-          Escola Nova / Escola Activa a Europa

-          Progressive Education a Amèrica del Nord

Han aconseguit que certes pràctiques es generalitzin a totes les escoles. Malgrat tot, es manté una escola tradicional, que es basa en l’explicació del mestre, els llibres de texts i el treball amb exercicis d’aplicació.

Hem de pensar noves formes que s’adeqüin als alumnes actuals. L’accessibilitat a la informació que es dóna a la societat actual fa insuficient aquest mètode de treball. Cal una nova alfabetització

*Escola ComunicActiva, l’escola activa de la societat de masses telecomunicada (Teixidó, 1992)

Personalment tinc una postura bastant definida en aquest aspecte. Com a llicenciada en Comunicació Audiovisual sóc plenament conscient i estic absolutament convençuda de la necessitat actual que es planteja a l’educació dels infants a la nostra societat: cal incorporar al currículum un ensenyament dels nens i nenes sobre la Societat de la Informació, la cultura de masses i, especialment sobre la lectura de la imatge i l’audiovisual.

Igual que és necessari conèixer com s’organitza el mapa polític del món o el mapa físic del nostre país,  resulta fonamental avui dia que els nens coneguin l’estructura general de la comunicació pública. I de la mateixa manera que s’ensenya a llegir i escriure, en el món actual cada vegada és més important aprendre l’anàlisi semiòtico-comunicativa i la creació de missatges a través de la imatge. Els infants han de saber interpretar correctament la multiplicitat de missatges que reben actualment des de la societat de masses i adquirir un sentit crític vers aquests missatges.

Per una altra banda crec que també resulta molt important (potser més orientat cap a estudiants de secundària), oferir als alumnes la possibilitat de conèixer i adquirir competències bàsiques en forma de pinzellades, sobre determinats softwares d’utilitat avui dia (per exemple, de retoc o disseny d’imatge) i sobre la xarxa d’Internet. Seria interessant promoure debats a classe sobre les xarxes socials, la publicitat, els missatges subliminals, els estereotips presentats a la televisió, etc.

Personalment, estic completament a favor de la creació d’una assignatura per treballar i desenvolupar aquestes capacitats als nens. I em preocupa el desconeixement general que hi podem trobar sobre aquests aspectes tant importants, no només als infants sinó també entre moltes persones adultes. Considero necessària una formació dirigida als docents en aquest àmbit, i em sorprèn quan la gent no entén la relació entre les dues carreres que he decidit estudiar: comunicació i educació.

El currículum com a itinerari d’aprenentatges funcionals

El currículum com a sinònim de recorregut. És el conjunt d’oportunitats educatives que s’ofereixen als infants i joves des que entren a l’escola fins al terme de la seva educació escolar. Inclou els continguts i activitats d’aprenentatge i totes les altres activitats com sortides, festes, mesures compensatòries, activitats de recuperació, càrrecs i responsabilitats exercits, rituals de pas i reconeixements. Tot ha de contribuir al desenvolupament personal i social.

La pedagogia com a ciència i pràctica fomentada de l’educació

La pedagogia és intervenció de base empírica amb fonamentació científica i orientació filosòfica. Sovint són explicacions i interpretacions teòriques que no arriben a convertir-se en clares propostes d’acció, i aquest és un greu error. La pedagogia no s’ha de perdre només en recerques i anàlisis, sinó que ha de mostrar una preocupació per la pràctica i convertir-ho en estudis empírics i en propostes educatives aplicables i eficaces.

Educació, pedagogia, didàctica

És important diferenciar i comprendre aquests tres conceptes bàsics.

L’educació és qüestió de tothom, doncs tots contribuïm o hem de fer-ho, en l’educació dels infants a la nostra societat. L’educació no es dóna només a l’escola, sinó que també és assumpte de la família, dels mitjans de comunicació, de les associacions cíviques i culturals, i de l’església si s’escau.   Va més enllà de l’ensenyament de coneixements i es basa en la inculcació de normes i valors.

La pedagogia és l’encarregada de proporcionar criteris i mètodes clars i eficaços que orientin les accions per acomplir les finalitats de l’educació.

La didàctica, en canvi, és l’acció de mostrar el coneixement als alumnes,  és la productora de l’aprenentatge mitjançant accions i mètodes d’ensenyament.

Competències bàsiques i sistema pedagògic

Al 2007 es produeix una revisió del currículum on es concreta per competències bàsiques i es continua amb conceptes com:

Unitats didàctiques

Taxonomia d’objectius

Avaluació continua, avaluació diagnòstica, avaluació sumativa

Aquesta visió comporta el fet que  l’aprenentatge no s’ha de basar en el futur, en preparar als infants per a etapes posteriors, sinó que s’ha de crear orientant-lo al present de cada nivell d’estudis. És a dir, l’ensenyament a un cert nivell ha de ser aplicable a la vida del nen que es troba cursant-lo, i l’aprenentatge s’ha d’exercir en el seu dia a dia, a l’escola, a casa, al carrer...

Per tant, s’han de desenvolupar a l’infant competències i capacitats, de manera que l’exercitació regular i habitual d’aquestes capacitats faci que es consolidin i es mantinguin de per vida. Un aprenentatge funcional, és a dir, que sigui aplicable a situacions diverses a la vida del nen o nena, potenciarà la assimilació profunda dels nous coneixements adquirits. (relacionat amb la pedagogia experimental de Claparède i amb la psicologia social de Dewey)

Pedagogia aplicada a cada alumne segons les seves necessitats

L’avaluació no pot centrar-se únicament en els resultats sinó que s’ha de basar en el valor relatiu entre els assoliments i les condicions inicials de l’alumne.

Aprenentatge en quatre passos:

1. Interès personal. La motivació és fonamental per l’aprenentatge, doncs “ només aprenem allò que volem aprendre”. És tasca del mestre despertar els interessos del nen i aproximar aquests interessos a les necessitats i la funcionalitat.
2. Rendiment personal. El professor ha de mesurar l’exigència. Allò més important és que l’alumne progressi, és a dir, l’eficiència del treball tant de l’un com de l’altre, i exigir a cada alumne més en un àmbit que altre, segons les seves capacitats i habilitats.
3. Nivell d’aprenentatge. Per a cada nivell, serà l’assoliment dels objectius establerts.
4. Creativitat d’aprenentatge. Seria a un nivell superior, per a aquells alumnes amb capacitats manifestes a un àmbit concret és molt important potenciar les seves habilitats i interessos, i intentar extreure el màxim d’ell. Cal pensar activitats específiques d’ampliació, més complexes i creatives.

Resulta molt constructiu també, que aquests alumnes presentin les seves activitats d’ampliació a la resta de la classe, per millorar el nivell de tots.

Sobre el tema tractat a aquest punt, i amb el qual n’estic d’acord, m’agradaria matissar alguns aspectes segons la meva opinió personal.

Crec que és cert que, d’acord a les idees de Rosseau, és imprescindible que el mestre observi i conegui als alumnes per tal de detectar les habilitats especials i interessos de cadascú. D’aquesta manera s’obre la possibilitat de potenciar a l’estudiant en aquell àmbit concret i orientar-lo.

Però sovint es dóna a les escoles el fet que hi ha alumnes que destaquen acadèmicament perquè tenen un grau major de disciplina, d’exigència pròpia amb ells mateixos i per part dels pares, i treballen més que la resta. Personalment, tampoc crec que resulti positiu exigir a aquests alumnes molt més que a la resta, ja que pot resultar frustrant per l’infant, adonar-se de que malgrat invertir més temps i esforços que els seus companys, i malgrat realitzar millors activitats o exàmens, altres que viuen més tranquils aconsegueixen les mateixes fites. Per tant, sóc partidària de potenciar a aquests nens amb activitats d’ampliació i creatives, però sempre amb una recompensa i diferenciació a l’avaluació.

En aquest sentit, considero que s’han de tenir en compte les capacitats de cada infant i valorar el progrés, però que també han de ser importants els resultats absoluts. Quan s’acaba l’escola, l’ institut o la universitat, i la persona s’enfronta a la vida real i a la cerca de feina, no se’l valorarà pels seus progressos o evolució, sinó que es farà segons les seves competències, coneixements absoluts i capacitats.