Critiques al model escolar dominant
Societats occidentals
1960-1980
Alexander S. Neil. Pedagogía antiautoritària o pedagogia no- directiva i libertària.
“En la educación la única manera de proceder es colocarse al lado de los niños, lo cual significa eliminar toda forma de castigo, de temor y toda disciplina externa; quería decir también tener confianza en los niños, de modo que crecieran a su manera sin recibir presiones del exterior, excepto la del autogobierno de la comunidad.”
Va ser un educador progressista escocès i creador de l’escolano- directiva Summerhill.
És el gran defensor de l’educació en llibertat, i crític amb la pedagogia autoritària. Els principis que ell proposa, i que es relacionen també amb els de Rousseau, són els següents:
- Convicció en la bondat natural dels éssers humans.
- La felicitat como màxima aspiració de l’educació.
- L’amor i el respecte.
- L’importància de la corporalitat y la sexualitat.
- Excloure la religió.
- Autogovern i exercici de responsabilitat.
- Absència d’exàmens y qualificacions.
- Asistencia no obligatòria a les classes.
- L’assemblea com a òrgan de gestió.
- No al càstig i als sermons.
- Tracte igualitari entre nens i adults.
Per Neill, l’educació en llibertat és possible perquè el nen respon positivament a l’amor i la llibertat. L’origen dels problemes de molts nens (i adults) els situa en la influencia exercida per una societat que reprodueix les seves pròpies pors i la seva violència.
Carl Rogers, psicoterapeuta
“...tendencia a avanzar en la dirección de la propia madurez. En un ambiente psicológico adecuado, esta tendencia puede expresarse libremente... se pone de manifiesto en la capacidad del individuo para comprender aquellos aspectos de su vida y de sí mismo que le provocan dolor o insatisfacción.”
Carls Rogers no és pedagog, sino que és terapeuta. Així doncs, ell treballa a nivell individual i no amb un grup-classe.
La seva teoria es basa també en la no-directivitat, des del punt de vista que la persona a qui fa la terapia és un client i no un pacient. Rogers parla del concepte d’Autoteràpia, doncs cadascú fa el seu propi procés.
Basant-se en això, proposa una educació centrada en l’alumne i en posar fe i confiança en l’estudiant i les seves possibilitats, doncs cadascú al seu ritme i amb esforç, millorarà. L’educació com un procés: On Becoming a person, 1961. El proceso de convertirse en persona
De la mateixa manera, es mostra contrari a l’educació objectivadora i defensa un aprenentatge vivencial adaptat a la individualitat de cada nen. S’ha de treballar l’interès, la responsabilitat i la creativitat, i crear una bona relació professor – alumne.
PEDAGOGIA INSTITUCIONAL 2 perspectives, social i psicoterapéutica
La pedagogia institucional
La pedagogia institucional presenta dues perspectives diferents:
Perspectiva sociopolítica:
M. Lobrot, G. Lapassade, R. Loureau, 1965
“La escuela concluye lo que con frecuencia empezó en la família en el sector de la sociabilidad. Al proponer, como únicos modelos de relaciones sociales, la relación de autoridad, o la relación de rivalidad con los iguales, introduce el odio y la agresividad en el corazón del joven.”
Aquesta proposta pedagògica neix de l’oposició a la pedagogia tradicional. És a dir, en contra de la difusió de la ideologia de la classe dominant, l’autoritarisme dels professors, la repressió, etc.
Proposen transformar les institucions escolar. És important definir un nou ambient educatiu i per això el punt més bàsic és l’autogestió i l’assemblea per prendre decisions. La classe ha de ser una institució que pugui ser discutida pel grup mestre-alumnes.
Proposen que l’educador:
- Ha d’abstenir-se d’interferir als anàlisis dels alumnes
- Respecte a l’organització escolar, ha de limitar-se a fer propostes als alumnes.
- aportar idees només quan l’alumne ho demani
- permetre a l’alumne ser responsable del seu propi aprenentatge.
Aquesta pedagogia institucional es basa en autors como Celestin Freinet o en la no directivitat de Carl Roger.
Orientació psicoterapéutica:
F. Oury, A Vàsquez, 1967
“Aquellos que pretenden formar "seres" i no "seres para" provocan un legítimo escándalo: son tan peligrosos para el orden social como para el equilibrio colectivo de los individuos.”
Aanàlisis de la distribució del poder. Analitzar una institució i descobrir o evidenciar el conjunt de forces que operen, buscant sobretot que els alumnes intueixin la seva organització fent-los prendre consciència de las coercions que condicionen el seu aprenentatge. L’influencia de l’adult no es confon amb autoritat. Vásquez i Oury expressen que el que posen en dubte és l’estructura vertical. Han de ser abolides les velles relacions mestre-alumne, i el docent ha de renunciar no només al seu pedestal sinó també a la paraula.
Monografies d'infants: estudi de casos, diagnòstic, intervenció
La desescolarització. La mort de l'escola.
Aquests autors posen en dubte la qüestió de l’escolarització obligatòria. Ha de ser obligatòria l’educació, però això no implica necessàriament una escolarització.
A Espanya existeix aquesta obligatorietat, però als EEUU no. Està molt de moda la “Home education”.
Xarxa d’escoles lliures, moviment contra la escolarització, defensen escola lliure.
M. MacLuhan: El aula sin muros, 1964
Eficàcia dels mitjans de masses. Democratització de la cultura
L'escola era per a La Galaxia Gutemberg, 1969 : la impremta
Presenta tres punts clau per l’estudi sobre l’ impacte que les noves tecnologies poden provocar en les institucions educatives. Aquestes institucions per ell, en realitat, poc han variat en la seva forma els últims anys.
- Les tecnologies no han d’estudiar-se com a móns allunyats de la realitat doncs generen noves formes d’expressió.
- Com aquests nous llenguatges impacten a les institucions que tradicionalment han realitzat una funció social per la generació, transformació, transmissió i conservació del coneixement.
- Les característiques de les noves tecnologies podrien convertir-se en un instrument pel mestre.
McLuhan defensava que el text escrit, el llibre i la lectura eren una tirania sobre el pensament. Segons l’autor, afortunadament, això havia començat a trencar-se gràcies a l’acció imparable dels nous sistemes de comunicació de masses, i defensava la democratització de la cultura a través dels mitjans audiovisuals de comunicació de masses.
Ivan Illich: La sociedad desescolarizada, 1971
La rigidesa de l'escola és inoperant. recuperar la convivencialitat. Bancs de dades d'informació (tecnologia).
El coneixement no pot ser monopolitzat per l'escola. Renda educativa familiar inversa per gastar en instrucció i formació.
Everett Reimer: La escuela ha muerto, 1974
L'escola actual atempta contra al salut mental, ofega la creativitat i solament és guarderia i funcionarial de docents.
Paul Goodman: La desescolarización obligatoria. 1973
Educació sí, a l'escola i a tota la ciutat. Diàleg i convivència.
L'escola: aparell de reproducció social
P. Bourdieu i J.C. Passeron: La reproducción. Elementos para una teoría del sistema de enseñanza, 1970.
Tota acció pedagògica (AP) es objectivament una violència simbòlica en tant que imposició, per un poder arbitrari (AuP), de una arbitrarietat.
El treball pedagògic (TP), inculcació, produeix un habitus propi de la classe social que es mourà en el seu campus.
El punt de partida el seu anàlisis és la relació entre el sistema educatiu i el sistema social
- Teoria de la violència i el poder
Imposició, per part de l’acció pedagògica, d’una sèrie d’idees imposades com a legitimes.
- Doble arbitrarietat de l’acció pedagògica
“Si la acción pedagógica es una violencia simbólica es porque impone una arbitrariedad cultural mediante un poder arbitrario"
- L’acció pedagògica imposada és la que es correspon amb els interessos de les classes dominants.
- El sistema d’ensenyament: Entitat institucional que imposa, a través de l’ autoritat pedagògica, una acció pedagògica per mitjà del treball pedagògic.
Ch. Baudelot i B. Establet: La escuela capitalista en Francia, 1971. És un estudi de caràcter empíric sobre educació i treball.
L'escola no unifica. El nivell d'instrucció no depèn de la capacitat . La taxa d'escolarització correspon a la classe social. L'organització dels alumnes per edats és la forma escolar del capitalisme (no té justificació científica)
Xarxes escolars: PP primària-professional i SS secundària-superior
L'educació personalitzadora
Emmanuel Munier: Manifeste du service du personnalisme, 1936
Filòsof cristià. Orientació ètica (valors) i metafísica (sentit religiós)
Deriva el compromís responsable, la llibertat interior, el dsenvolupa- ment creatiu i la vocació. Viure intensament i profundament.
L'educació: inducció externa per família i la comunitat, interiorització i procés de perfeccionament personal.
L'estat no pot imposar doctrina sobre educació. Sols garanties.
Lourenzo Milani, capellà rector de Barbiana ésdevé un educador social. Carta a una mestra, 1967 denuncia el caràcter classista, classificador de l'escola. L'escola parroquial aplegà els fracassats a l'escola oficial i demostrà que no ho són per falta de capacitat. Implicats en un enseymanet funcional i responsabilització, aquells nois se'n van sortir i van ocupar locs rellevants a la societat.
L'educació personalitzadora
Paulo Freire: La educación com a práctica de la llibertad, 1967.
Pedagogia del oprimido, 1970.
Dir la paraula és crear el món. Donar la paraula als oprimits.
Analfabets sí, però amb cultura. Cercles de cultura amb educador.
Alfabetització concientitzadora, (no ideologitzadora, no doctrinària)
Sortir de la consciència ingènua: reforma interior i transformació social. La modernitat i els mitjans de masses: consciència ingènua.
La consciència crítica i el diàleg per transformar el món.
Contra l'educació bancària, la que dóna crèdits com els bancs.
L'educació alliberadora destapa problemes, desmitifica la realitat, posa en el matex bàndol educador i educand.
L'educador com a intel·lectual no és ni de la classe oprimida, ni de la classe opressora. Però actua per una o per l'altra.
Alfabetització. Univers vocabular. Descomposició sil·làbica.
Pedagogia crítica
Henry Giroux
Teachers as Intellectuals, 1988. Los profesores como intelectuales: hacia una pedagogía crítica del aprendizaje, 1990
Critical Pedagogy, the State, and the Struggle for Culture. 1989, with Peter McLaren. Sociedad, cultura y educación, 1999.
Els estudis culturals.
Michael Apple: Ideology and curriculum.
El currículum ha de contribuir a una comprensió crítica de la realitat, un mitjà per assolir el control de les nostres vides.
Basil Berstein: constata la relació entre classe social, llenguatge i educació, codis lingüístic.
