Pensament contemporani. Paradigmes científics, corrents filosòfics
Els paradigmes científics són un conjunt de realitzacions científiques universalment reconegudes que durant un cert temps proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica. Són un determinat marc des del què mirem el món, el comprenem, l’interpretem i intervenim. També podem definir els paradigmes com la visió del món dominant d’una cultura, com un conjunt de conceptes i teories que, juntes, formen una particular visió de la realitat
Com a paradigmes científics trobem la Racionalitat Positivista , consistent en un model d’educació basat en la natura, en la realitat, des d’un punt de vista racional de tipus científic. L’educació es dedica a l’estudi exhaustiu de fenòmens naturals que poden ser compresos per les lleis científiques que governen el món. Per als racionalistes positivistes la manera d’arribar a la socialització dels éssers humans és a través del coneixement, i és per això que les ciències experimentals adquireixen una importància rellevant, segons la idea de que a través d’un aprenentatge objectiu de la realitat natural que ens envolta i que és la que orienta la conducta humana i l’estructuració dels espais socials, permet anar cap a un progrés adequat.
Per una altra banda trobem el Paradigma Sociocrític, que Parteix de la creença que les interpretacions subjectives dels participants són constituents de la ciència. Té la seva base metodològica en l’hermenèutica que, en un principi, no era més que una tècnica general d’interpretació dels significats dels textos desenvolupada pels teòlegs del segle XVII per a l’enteniment correcte de la lectura de la Bíblia.
És un model “polític” de pedagogia crítica que rebutja les nocions positivistes de racionalitat objectiva expressades anteriorment. Per ells, el coneixement té nomes un valor instrumental i és molt més important estudiar el marc social i generar una pedagogia interpretativa que aprofundeixi en l’esperit crític. L’objectiu és que l’alumne s’impliqui en la seva pròpia formació, i a partir de les seves autoreflexions i crítiques poder tenir un paper actiu en la societat per tal de millorarla. Aquesta és una teoria molt orientada al canvi social.
La Teoria de la Complexitat d’Edgar Morin es basa en la idea de les tres teories, segons la qual estem encara en un nivell prehistòric respecte a l’esperit humà. La complexitat es converteix en la clau per al coneixement. Morin parla de la naturalesa humana multidimensional i considera el coneixement com un procés que és alhora biològic, cerebral, lògic, lingüístic, cultural, social i històric, i cada fenomen s’ha d’estudiar de forma complexa, des d’una comprensió transdisciplinar, evitant la reducció de la qüestió a una única ciència. Cal la complexitat per a entendre el món.
És molt important assolir uns coneixements sòlids sobre els problemes i les informacions del món, tenint en compte que tots els coneixements han de tenir en consideració el context, la globalitat (principi de Pascal segons el qual és impossible conèixer les parts sense conèixer el tot, ni a la inversa), la multidimensionalitat i la complexitat.
Així, l’educació del futur ha de promoure una intel·ligència general, que contra més poderosa sigui, millor podrà afrontar, a la vegada, problemes específics.
El model emergent o experiencial transconscient, com a projecte existencial (Teixidó) és un nou paradigma que afecta a totes les àrees del coneixement i que el que fa és integrar tots els coneixements en un context més ampli i amb més sentit. Nosaltres som un tot, un sistema integrat i complex i cal una mirada complexa que permet trobar un substrat comú, fruit de les relacions entre les disciplines, i que ens ajudi a entendre la natura i les organitzacions socials.
És amb vista a aquesta complexitat que caracteritza la nostra realitat que l’educació necessita donar respostes adequades, competents i oportunes. Necessitem prendre consciència que moltes de les nostres pràctiques pedagògiques encara es troben fonamentades en el vell paradigma de la ciència, en una ciència sense vida, sense color, sense olor i sense sabor, ja que subjecte i objecte, individu i context, ésser humà i naturalesa no estan separats
Ha d’haver un canvi paradigmàtic amb relació als processos de construcció del coneixement i la reorganització del saber. Aquest paradigma inclou el coneixement científic i la realitat social, els integra.
CORRENTS FILOSÒFICS
La modernitat és un concepte filosòfic i sociològic, que pot definir-se com el projecte d'imposar la raó com a norma transcendental a la societat.
És una complexa estructura de valors, coneixements, contextos culturals i fenòmens socials que manifesten una societat al llarg d’un període de temps històric.
Cal diferenciar tres etapes: La primera és la Premodernitat (c.1400-1650) etapa de construcció d’algunes característiques i trets que evolucionaran cap a la modernitat, en un context previ a la industrialització. Aquesta és una etapa molt lligada a la natura i a la vida al camp. La segona etapa és la Modernitat en sí mateixa, vinculada amb la Industrialització i la Il·lustració. I la tercera etapa seria la Postmodernitat, que comença amb la crisi econòmica dels anys 70 i una certa desconfiança en el progrés.
Les filosofies dins de la modernitat són el pensament científic (el desenvolupament d’un mètode científic modern que anés més allà de la ciència heretada del món clàssic i de la civilització islàmica), la creació d’un “paradigma” i la reconstrucció d’una realitat física: la dimensió visual.
El pensament de la modernitat es caracteritza per La confiança absoluta de la raó per conèixer la veritat, la defensa de la llibertat de l'home per regir el seu destí, i la defensa de la democràcia com la millor forma de construir una societat per als éssers humans.
A la postmodernitat es generen diferents moviments artístics, culturals, literaris i filosòfics caracteritzats per la seva oposició o superació a la modernitat, compartint la idea de que el projecte modernista va fracassar en el seu intent de renovació radical de les formes tradicionals de l’art i la cultura, el pensament i la vida social.
Neoliberalisme
Es refereix a la filosofia político-econòmica que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política. Així el paper de l'estat es redueix a garantir les llibertats individuals. Es focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la disminució de les restriccions a les operacions de les empreses, i en l'establiment dels drets de propietat. Quant a la política internacional, el neoliberalisme a les relacions internacionals proposa l'obertura comercial per qualsevol mètode possible; l'obertura comercial es refereix a l'adopció de tractats de lliure comerç i la divisió internacional del treball, cap a una integració econòmica.
Segons el neoliberalisme, la liberalització permet distribuir la riquesa, amb un comerç sense monopolis ni oligopolis, amb la intenció de millorar la productivitat. Impulsa la inversió de capital en béns i serveis per a baixar el preu de mercat del producte (per exemple en transports i mà d’obra barata) i fa augmentar el consum amb el mecanisme del lliure mercat. Els principis bàsics, doncs, són:
L'estat no ha d'intervenir en la regulació del comerç exterior ni en els mercats financers. La lliure circulació de capitals garanteix l'assignació més eficient dels recursos a nivell internacional.
L'estat no ha de competir amb la iniciativa privada. Tots aquells serveis que puguin ser oferts pel sector privat han d'ésser privatitzats.
El dèficit públic és perjudicial per a l'economia, ja que absorbeix estalvi privat, fa augmentar els tipus d'interès i disminuir la inversió privada.
La protecció social garantida per l'estat del benestar i les polítiques redistributives són negatives per al desenvolupament econòmic.
La regulació del mercat de treball des de qualsevol altre organisme que no siguin les pròpies empreses, és intrínsecament negativa, ja que impedeix arribar al salari d'equilibri (equilibri entre l’oferta i la demanda de treballadors).
Utilitarisme
L'utilitarisme és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat. De vegades, es resumeix l'utilitarisme a partir del principi d'utilitat com a "el màxim benestar per al màxim nombre de persones".
Com a teoria sobre el benestar, l'utilitarisme defensa que és bo allò que ens suposi una major utilitat, és a dir, plaer, preferència-satisfacció, o una llista objectiva de valors. Com a teoria sobre el que és correcte, l'utilitarisme té en compte les conseqüències de l'acte, i afirma que l'acte correcte serà aquell que ens suposi una major utilitat.
Ecologia
L’ecologia és la ciència que estudia els éssers vius, el seu ambient, la seva distribució i abundància, com aquestes propietats són afectades per la interacció entre els organismes i el seu medi ambient. En el seu medi ambient s’inclouen les propietats físiques que poden ser descrites com la suma de factors abiòtics locals, com el clima i la geologia, i la resta d’organismes que comparteixen aquest hàbitat (factors biòtics).
La visió integradora de l’ecologia planteja que és l’estudi científic dels processos que influeixen en la distribució i abundància dels organismes, així com les interaccions entre els organismes i la transformació dels fluxos d’energia i matèria.
Sostenibilitat
La sostenibilitat és un concepte econòmic, social i ecològic complex entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer. És sovint una qüestió controvertida. Va ser un dels eixos del Fòrum Universal de les Cultures, Barcelona-2004.
Sostenibilitat és proveir el millor per les persones i el medi ambient ara i en el futur indefinidament. Segons l'Informe Brundtland de 1987, la sostenibilitat és "Satisfer les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat per satisfer les necessitats de les generacions futures."
Comunitarisme
El comunitarisme com a filosofia apareix a la fi del segle XX en oposició a determinats aspectes de l'individualisme i en defensa de fenòmens com la societat civil. No és necessàriament hostil al liberalisme, no obstant això, centra el seu interès en les comunitats i societats i no en l'individu. Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dóna la suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etcètera.
Feminisme
El feminisme o moviment feminista és el conjunt d'idees i accions que, al llarg del temps, busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per tal de modificar posicions de desigualtat i violència envers les dones.
El feminisme d'arrel il·lustrada reclama gaudir dels mateixos drets i deures que gaudeix l'home. Alhora, vol modificar transversalment les definicions sobre les quals se sustenta el patriarcat en l'esfera familiar, social, cultural i política des d'una manera pròpia de dir el món.
El feminisme bastit sobre la teoria del discurs planteja que el sexe és també una categoria d'anàlisi, per tant, hi cap la redefinició de les possibilitats que planteja. També demana fixar l'atenció en la reproducció d'escenes que alimenten l'ordre simbòlic patriarcal a fi de no sostenir-lo.
Persona i societat
Alguns conceptes clau:
Cosmovisió: conjunt d'opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la seva naturalesa i tot allò que existeix (visió que tenim del cosmos, comprensió que té cadascú del món).
Una cosmovisió defineix nocions comunes, que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia. Serveix per caracteritzar una comunitat en oposició a d'altres. Els estudiosos de la sociolingüística afirmen que la cosmovisió es plasma en la llengua materna de cada individu, de manera que idioma i construcció del món s'influencien mútuament.
Una cosmovisió no seria una teoria particular sobre el funcionament d'alguna entitat particular, sinó una sèrie de principis comuns que inspirarien teories o models en tots els nivells: una idea de l'estructura del món, que crea el marc o paradigma per a les restants idees.
Sentit de la vida: l'explicació que intenten donar la filosofia o la religió al per què de l'existència, responent a interrogants com la finalitat de l'ésser humà, el valor de la vida o la seva direcció. Constitueix la pregunta bàsica d'aquestes dues disciplines i s'aplica usualment només a la vida de l'home, ja que és l'única espècie que sembla tenir consciència i un autoconcepte prou desenvolupat com per voler trobar un sentit a la pròpia presència al món, lligat a una teleologia (estudi dels propòsits).
Cada persona pot trovar el seu propi sentit de la vida.
Angoixa: estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar psicològic i per petites alteracions a l’ organisme, com elevació del ritme cardíac, tremolors, suor excessiva, sensació d'opressió al pit o de falta d'aire. Tot i això, per ser un estat afectiu de índole tan particular, ha estat tema d'estudi de una disciplina científica: la Psicologia, i especialment del Psicoanàlisis, que ha realitzat les principals aportacions per al seu coneixement i l'ha erigit com un dels seus conceptes fundamentals. Com tots els conceptes freudians, el d'angoixa va ser construït per Freud poc a poc, articulant-se a la vegada amb els demés que integraven la teoria psicoanalítica a ple desenvolupament, i creixent a la llum dels nous descobriment que el mestre vienès realitzava a la seva pràctica clínica. Per al psicòleg cognitiu Ricardo Ros, l'angoixa és una resposta normal al ser humà, i també a tots els animals, quan existeix un perill real. L'angoixa és el que provoca el desig de fugir o evitar una situació potencialment perillosa. Segons aquest psicòleg, quan el cervell interpreta erròniament que hi ha perill es produeixen tots els símptomes de l'ansietat (suor, taquicàrdies, falta de concentració, falta de memòria, bloqueig). Segons aquesta deducció l'angoixa és la por al desconegut, ja que la reacció davant del perill real és la por.
Autoajuda: procés de millora personal, mitjançant el qual les persones intenten reconèixer les seves potencialitats, a fi d’utilitzar-les per satisfer les seves necessitats i arribar a una forma de viure més satisfactòria i significativa.
Superstició: conjunt de creences no fonamentades i irracionals que poden estar basades en la fe, o relacionades amb el pensament màgic, per mitjà del qual el practicant creu que el futur, o la vinguda de certs esdeveniments, poden ser influïts per alguna de les seves creences.
Els crítics argumenten que la superstició no està basada en la raó i que neix de la ignorància. Moltes supersticions poden ser producte d'entendre malament la causalitat, o les estadístiques, ja que generalitzen excessivament (un dels problemes de la inducció) i el que és un exemple passa a tenir rang de llei en la saviesa popular.
Religiositat: ampli terme sociològic, filosòfic i religiós utilitzat per a referir-se als diversos aspectes de l’activitat religiosa, la seva dedicació i creença (en determinades doctrines religioses). Es podria dir que la religiositat s’ocupa de quant religioses són les persones i com són les persones religiosament.
Laïcitat, secularitat: corrent de pensament, ideologia, moviment polític, legislació o política de govern que defensa, afavoreix o imposa l’existència d’una societat organitzada confessionalment, és a dir, de forma independent, o en el seu cas aliena a les confessions religioses.
El laïcisme garanteix llibertat de consciència a més de la no imposició de les normes i valors particulars de cap religió.
Consum: És l’acció i efecte de consumir o gastar, ja sigui béns productes o serveis, com la energia, entenent per consumir el fet d’utilitzar aquests productes i serveis per satisfer les necessitats primàries i secundàries de les persones.
El consum massiu ha donat lloc al consumisme i a la societat de consum.
La societat de consum o societat de consum de masses és un terme utilitzat en economia i sociologia per a designar el tipus de societat que es correspon amb una etapa avançada de desenvolupament industrial capitalista i que es caracteritza pel consum massiu de béns i serveis, disponibles gràcies a la seva producció massiva. El concepte de societat de consum està lligat al d'economia de mercat i, per tant, al concepte de capitalisme, entenent per economia de mercat aquella que troba l'equilibri entre oferta i demanda a través de la lliure circulació de capitals, productes i persones, sense intervenció estatal.
Consumisme: s'utilitza per descriure els efectes d'igualar la felicitat personal a la compra de béns i serveis o al consum en general.
Zygmunt Bauman parla d’aquesta cultura consumista que s’ha convertit en una cultura de l’excès. Les coses deixen de tenir el valor que tenien abans per un fenòmen de “llençar” i substituïr”. Tot això forma part del que coneixem com Modernitat Líquida.
