L’OCI INCLUSIU

El lleure i l’oci són aspectes fonamentals a la vida de qualsevol persona. Això no és només un dret reconegut de tothom sinó que a més és un aspecte que influeix directament en la nostra qualitat de vida.

Saräu Associació d’Oci Inclusiu és una associació que va néixer l’any 2009 oferint un servei de discoteca inclusiu a la ciutat de Barcelona, donant a joves amb problemes de salut mental o diversitat funcional la possibilitat de participar en una activitat de lleure tant corrent com és aquesta. A partir d’aquest projecte inicial, Saräu ha crescut i s’ha convertit en tota una reivindicació del reconeixement del lleure per a tothom i la normalització de la inclusió social de persones amb problemàtiques.

Col·laboro amb aquesta associació com a Coordinadora de Comunicació. Actualment TREBALLEM per una societat més solidària i respectuosa amb la diversitat, PROCLAMEM UN CANVI DE PARADIGMA des del sector professional per garantir els drets de les persones amb diversitat funcional o problemes de salut mental i REIVINDIQUEM el reconeixement del fenomen de l’oci com a necessitat de primer ordre.

La nostra prioritat és l’oci inclusiu. Oferim serveis de lleure i activitats que promouen la convivència i les relacions personals, potenciant així l’autonomia psicosocial dels participants. Possibilitem a qualsevol persona un trencament amb la rutina i l’oxigenació de les dinàmiques quotidianes,  treballant l’oci inclusiu des de diferents àmbits:

-          Programa de formació

-          Programa d’oci festiu

-          Programa d’oci lúdic

-          Programa d’oci turístic

-          Programa d’oci saludable

-          Programa d’oci solidari

-          Programa d’oci creatiu

Considero que la Inclusió en l’àmbit educatiu és fonamental, no només per tal de que tothom tingui les mateixes oportunitats i pugui aprendre a conviure en la societat real que l’envolta, sinó també perquè és bàsic una normalització de la diversitat. Els infants que, des de ben petits comparteixen les vivències de l’escola amb altres nens amb problemes o dificultats específiques, com podria ser la diversitat funcional, o bé, amb infants d’altres cultures o contextos socials, experimenten un enorme enriquiment de la seva persona. Aquests nens, quan siguin adults, viuran aquestes situacions alienes com una cosa completament normal, amb naturalitat, respecte i comprensió.
Per això, considero que l’escola inclusiva és el pas fonamental per a un canvi de millora social en el futur i un primer pas per aconseguir una comunitat igualitària, on ser i estar sigui més càlid per a tothom.

ESCOLA DECROLY

L'escola Decroly de Barcelona va ser  fundada l'any. Existeixen altres dos Escoles Decroly a Europa. L’Escola Decroly de París i l’Escola Decroly de Brusel·les.

Decroly es troba a la zona alta de Barcelona, es tracta d’una escola petita, amb uns 150 alumnes, ja que hi ha tan sols una línia - classe per grup, de 1er a 6è de primària. També hi ha Educació Infantil a un edifici annex.

Hi ha una aula per a cada grup (6 grups de primària) i cadascuna d’elles té un animal com a mascota. Les aules no són gaire espaioses i estan formades per grups d’entre 18 i 25 nens.

L’Escola Decroly fomenta l’educació social respecte a la comunitat i la democràcia i dóna molta importància a la idea de República Escolar. Cada tres setmanes es realitza una assemblea escolar on alumnes i mestres parlen obertament sobre els problemes, les necessitats o les dificultats que es presenten, de manera que els nens i nenes tenen també la possibilitat d’expressar obertament els seus neguits respecte al curs escolar o qualsevol aspecte relacionat.

Es treballa també la cooperació en equip, mitjançant el Sistema de Tres Equips que utilitzen: a l’escola hi ha tres grans equips (dofins, isards i falcons) i cada alumne pertany, durant tota la seva estància a l’Escola Decroly, a un d’aquests equips. Les puntuacions que cada nen o nena aconsegueix individualment (amb el seu treball acadèmic o comportament) es sumen al total de punts del seu equip, de manera que cada final de curs l’equip que ha sumat més punts guanya una copa. Aquest original sistema fomenta la integració del nen com a part d’un grup que ha de treballar unit i el motiva amb la competitivitat natural que tots en tenim.

Globalització i interès tenyeixen el clima de tota l'Escola i donen lloc a una programació de context basada en l'interdisciplinalitat i en el mètode científic.

L'ideari de l'Escola està basat en els següents principis:

Catalanitat cultural

L’escola està arrelada plenament a la realitat natural, social, històrica, lingüística i cultural de Catalunya. 

Confessionalitat Catòlica 

Un oferiment respectuós de formació en la Religió Catòlica, sense perjudici del dret constitucional de tothom a que li sigui respectada la seva llibertat de consciència i la seva intimitat en relació a les seves conviccions morals i ideològiques.

L’exercici d’aquest dret ha d’ésser compatible amb el dret de l’Escola Decroly de Barcelona a fer expressió pública de la seva identitat.

Metodologia Decrolyana 

Educació integral mitjançant el model de pedagogia activa elaborat pel Dr. Decroly i introduït a l’Escola Catalana pel fundador de l’escola, Mossèn Josep Mª Bosch.

Els principis de la pedagogia decrolyana estan basats en el globalisme de la percepció infantil, al que s’afegeix l’interès i la motivació de l’infant per tot allò que l’envolta.

Globalització i interès estructuren la programació de les activitats pedagògiques en base a la interdisciplinarietat de les matèries (centres d’interès) i el mètode científic (observació de la realitat, associació d’idees i expressió de continguts). En aquest sistema àmpliament experimentat hi ha una constant reflexió sobre el treball didàctic respecte a la realitat canviant i l’evolució de la societat.

MÈTODE D’APRENENTATGE

L’escola basa el seu ensenyament en el mètode Decroly, un mètode científic que es defineix en tres conceptes bàsics:

-          L’observació de la realitat.  L'observació posa l'alumne en contacte amb els objectes i els fets, per mitjà dels sentits i l'experiència immediata. Aquesta activitat permet que la primera aproximació als objectes sigui global, i que només després de l'activitat mental de l'associació d'idees, s'arribi a l'adquisició dels conceptes específics, que després es podran expressar.  

-          L’associació d’idees. Potenciar la cultura del raonament, l'adquisició dels coneixements com a resultat de les observacions personals: la teoria sempre segueix la pràctica, mai no la precedeix. Aquest mètode desenvolupa en l'infant un esperit científic i li crea l'hàbit de la voluntat de conèixer i saber més. 

-          L’expressió de continguts. A la nostra Escola, els alumnes són l'eix, els protagonistes de la seva pròpia educació. Els mestres han d'ensenyar a pensar, la seva tasca consisteix en presentar els fets i les experiències de forma que permetin als infants aprendre a deduir, a treure'n conseqüències, a formular judicis i lleis, que pel fet de ser seus assimilaran millor. Els mestres estimulen l'interès del nen, conscients que aquesta és la millor palanca per l'aprenentatge. Per tal que la seva tasca sigui eficaç, s'ha de complementar necessàriament amb l'acció formativa dels pares.

 

EDUCACION Y PARTICIPACION COMUNITARIA

Paulo Freire habla de la imposibilidad de ser neutros ante el mundo y el futuro y por tanto, del derecho y el deber de ubicarnos como educadores.

Hay que vivir la práctica educativa con coherencia y en coherencia a nuestra opción política.

Explica los puntos necesarios para ser coherente con la opción democrática: el educador no debe enseñar solo transmitiendo conocimientos de forma automática sino que debe hacer que los educandos sean curiosos y se vayan apropiando del significado profundo del objeto. Se deben potenciar las posturas tolerantes, pues es imposible crecer en la intolerancia.

Desde el punto de vista progresista, la mejora de la calidad de la educación implica la formación permanente de los educadores y el análisis constante de su práctica educativa. No solo seguir los “paquetes” o las guías pautadas, sino arriesgar y potenciar en los alumnos curiosidad crítica y aventura creadora. Dando ejemplo!

PARTICIPACION COMUNITARIA:

Derecho de ciudadanía en relación directa y necesaria con la práctica educativoprogresista.

Importante democratizar el poder, reconocer el derecho de voz de los alumnos y de los profesores, disminuir el poder personal de los directores. Crear instancias nuevas de poder como los Consejos de Escuela à padres y madres ganan lugar en las escuelas. Y que la comunidad local se haga presente en la política educacional de la escuela.

Esto permite que la comunidad pueda conocer y participar de la escuela por dentro. Antes, la comunidad se quedaba de puertas para afuera.

Trabajar en común por la educación : el saber de los padres tiene mucho que contribuir a la escuela, y el saber de los profesores, puede ayudar a los padres a la comprensión de los problemas en casa.

“FER ESCOLA, FER CLASSE”. Philippe Meirieu.

De la síntesi llegida sobre aquesta obra de Meirieu, he volgut seleccionar aquells punts corresponents a cada part del llibre, que es relacionen amb el concepte d’INCLUSIÓ EDUCATIVA.

Per mí, aquesta idea té una importància especialment rellevant i n’estic convençuda que és una de les claus per millorar les societats del futur i potenciar la igualtat d’oportunitat i tracte de les persones, sigui quina sigui la seva etiqueta.

L’exclusió social, ha sigut des de sempre una lacra que ha patit tota societat. Els més desafavorits s’han trobat exclosos de les dinàmiques socials i han quedat al marge. Especialment en educació, els nens amb diversitat funcional o problemes de nivell cognitiu, es trobaven concentrats en centres especials que els limitaven les possibilitats d’afrontar les situacions de la vida exterior. Aquests infants quan creixien i abandonaven el centre no trobaven ni la igualtat d’oportunitats ni les pròpies capacitats per resoldre’s davant de la comunitat que no patia cap dificultat, ni estava normalitzada o sensibilitzada davant d’aquests casos.

 La inclusió permet que l’alumne, amb les seves dificultats i fent-se servir dels recursos que individualment en requereixi, pot desenvolupar-se amb la seva problemàtica dins de la realitat social i aprendre a ser con és en el món real en el que li ha tocat viure. A més, la resta dels companys de la classe o l’escola aprenen a conviure amb aquestes persones i es produeix un efecte molt positiu d’assimilació i normalització que en el futur afavorirà la igualtat real de tracte i convivència.

A la primera part de “FER ESCOLA, FER CLASSE”, trobem l’apartat de L’Escola, els principis d’una institució. El principi número 6: “La història de l’Escola i de la pedagogia reflecteixen l’ambició dels homes de no excloure ningú del procés de transmissió”, ja fa referència ala idea de que tot infant, tingui les característiques que tingui, n’ha de formar part d’una institució escolar, i és una idea en contra de qualsevol tipus d’exclusió educativa i desigualtat d’oportunitats en aquest sentit.

La segona part, El mestre: les tensions d’una professió, contempla al subapartat 8 la “tensió entre els grups homogenis i heterogenis, entre l’adaptació a les necessitats individuals i l’enriquiment per les diferències, creuar permanentment les modes i reagrupaments”. Meirieu parla així, de l’enriquiment que suposa per a tot la diversitat a les aules, i com el docent ha de fomentar el respecte i la inclusió de qualsevol infant amb necessitats especials.

La classe: els punts de referència per a la pràctica, la part tercera d’aquesta obra, exposa a la fita número 17 “per tal d’ajudar a progressar el professor accepta a cada alumne on és, però fa un pacte amb ell per ajudar-los a superar-se”, i a la fita 18 “la diferenciació pedagògica consisteix en diversificar les activitats de tal manera que cadascú sigui a la vegada guiat en els seus aprenentatges i acompanyat en l’accés a la seva autonomia”.

Totes aquestes idees, que es relacionen amb el concepte d’inclusió es resumeixen al principi de LA UNITAT EN I PER AL PLURALISME, i la necessitat de protegir a les persones més desfavorides contra la segregació escolar que pot resultar d’una competència salvatge.

4 CONCEPTES, Kieran Egan

La socialització és el procés pel qual l'animal nascut biològic és converteix en animal humà en una tribu, poble o societat. Cada individu és un subjecte més, fa el que s'ha de fer.

La personalització o desenvolupament interior de les facultats humanes és l'educació. La vida animal socialitzada adquireix personalitat amb sentiments (plural) i raonament (singular).

La recapitulació és la incorporació, apropiació de tot el que de bo ha fet la humanitat abans que nosaltres i la participació en la construcció social i cultural del nostre temps.

La culturalització, com a acció transformadora i pensament alliberador, que comporta un salt qualitatiu, demana esforç personal i constància i és una conversa transcendental.

SOBRE UNA REFLEXIÓ DE KIERAN EGAN. "Tres ideas viejas y una idea nueva."

TRES IDEAS VIEJAS Y UNA IDEA NUEVA

Educació és una de les àrees on més recursos econòmics es destinen al món occidental però tot i així els resultats no son els adequats. Amb els mateixos recursos es podria millorar ja que el model d'escola de la societat occidental no rendeix.

A vegades escoles rurals on hi ha més proximitat i continuïtat funcionen millor.

Es considera que l’Escola moderna ha de tenir tres objectius:

-socialitzar

- donar coneixements que provoquin visió realista i racional del món

- desenvolupar les potencialitats dels infants

La qüestió sorgeix quan ens plantegem si aquests objectius són coherents o bé incompatibles entre ells.

LES TRES IDEES VELLES:

1. La socialització.

Consistent en inculcar  normes, valors i creences, per tal de crear persones que adquireixin aptituds (encara que les aptituts no s'adquireixen, es desenvolupen) necessàries per perpetuar la societat i conservar els valors i compromisos.

Per tant, encara que resulta positiva perquè ensenya a l’Infant a conduir-se en situacions de la vida real, alhora la socialització fomenta la conformitat de les normes socials modernes. Això planteja una nova qüestió: la socialització que es fa a les escoles actuals reforça la homogeneïtat.

2. Plató i la veritat sobre la realitat.

Plató mostrava una idea diferent de l'educació, en certa manera oposada a la idea exposada anteriorment, on l’educació és una perpetuació del model vigent. Plató parlava de que els estudiants han d'aconseguir una visió privilegiada i racional de la realitat, i considerava que els graduats havien de ser persones políticament actives i capaces de  canviar el món.

Per tant, per canviar el món, el primer pas és entendre-ho. Cal connectar als nens amb una gran conversa cultural i transcendir les exigències de la vida social del moment.

                      "La mente acaba convirtiéndose en lo que aprende"

3. Rousseau i la guia de la naturalesa.

Rousseau reconeixia que La República de Plató era el millor tractat que s'havia escrit sobre educació.

Ell parla de reduir la violència física rebuda pels nens en el nom de l'educació. I parla d’un problema greu que es dóna sovint a l’hora d’educar a l’infant:

"buscar al hombre en el niño,

sin tener en cuenta lo  que el niño es antes de convertirse en un hombre"

Per poder educar correctament,  primer hem de comprendre el procés de desenvolupament interior dels infants, per tal de seguir el camí traçat per la natura.

I per això és necessari observar cuidadosament als alumnes i reconèixer diferents formes d'aprenentatge. L’educador s’ha de centrar en el desenvolupament individual i ha de proporcionar experiències que estimulin al màxim aquest desenvolupament. Els estudiants han d'aprendre a aprendre i adquirir un pensament crític.

Kieran Egan fa un anàlisi considerant cadascuna de les tres velles idees en relació a les altres dos. Per exemple, la idea de la socialització i la idea platònica resulten difícils de combinar, ja que el tipus de consciència que Plató promou es converteix en una força pertorbadora per al manteniment dels sistema social, polític i econòmic vigent. Tots desitgem l’harmonia social i la estabilitat psicològica derivada d’una socialització exitosa, però el també desitjat escepticisme, cultiu de la ment i racionalitat podria alterar aquestes necessitats.

La idea de la socialització tampoc és coherent amb la idea de Rousseau, doncs aquest proposa mantenir a l’Infant al marge de les normes i valors de la societat tant de temps com sigui possible,ja que aquestes són insensates i contradictòries. Rousseau sentia una gran adversió cap a la societat.

Les idees de Plató i de Rousseau semblen ser compatibles, ja que la primera es preocupa pel què i la segona pel com, però la realitat és que el mètode d’ensenyament ha d’estar lligat als objectius educatius. Així, tampoc resulta fàcil concordar aquestes dues idees i quant més posem en pràctica una d’elles més es debilita l’altre.

Hi ha molt pocs educadors que adoptin exclusivament una de les postures, sinó que s’intenta aconseguir un equilibri. Aquesta és la resposta amb més sentit comú davant de reconèixer aquests valors contraposats, malgrat que molts crítics proposen que perquè les escoles puguin assolir millor la seva missió, s’ha de donar més importància a una de les velles idees en detriment de les altres.

En conclusió,  Egan explica que el pensament educatiu actual està dominat per aquestes tres velles idees que són incompatibles. I aquesta és l’arrel de moltes de les dificultats pràctiques amb que es troba l’ensenyament. I proposa també que en les societats multiculturals modernes, on s’experimenten canvis amb tanta rapidesa i els valors són canviants, pot resultar més important que el nen desenvolupi una flexibilitat  i una “capacitat polisèmica”

UNA NOVA IDEA:

La nova concepció de l’educació es basa en les teories de la recapitulació del segle XIX, i en Vigotski.

La recapitulació es basa en la teoria següent:

“Si el género humano ha dominado sus diversos tipos de conocimiento siguiendo un orden, en cada niño aparecerá una aptitud para adquirir estos tipos de conocimiento en el mismo orden. La educación debería ser una repetición en pequeño de la civilización”

S’estableix una relació causal precisa entre el desenvolupament cultural del passat i el desenvolupament educatiu del present. Segons el plantejament de la Recapitulació, s’havia d’ordenar el currículum en relació al desenvolupament lògic del coneixement i del desenvolupament humà.  Però és clar, aquesta opció va fracassar perquè les necessitats de la societat moderna industrial plantejaven que l’adequat era començar simplement pel món immediat del nen (progressistes).

I Vygotsky va exposar una nova teoria: comprenem el món mitjançant uns instruments intel·lectuals mediadors que, alhora, influeixen en el nostre tipus de comprensió. Per tant, ens en adonem que no és que els infants adquireixin els coneixements en el mateix ordre que a la historia de la cultura, sinó que amb l’adquisició d’aquests instruments intel·lectuals l’individu genera uns tipus de comprensió similars als qui van utilitzar aquests instruments en el passat (ex. Llenguatge oral)

Aquest text d’Egan em sembla d’una gran profunditat ja que es planteja les dificultats de l’educació actual realitzant una reflexió dels tres pilars que la fonamenten: socialització, coneixements i mètodes pedagògics.

Analitzant aquestes tres idees, dues de les qual es basen en els pensaments de dos importants filòsofs, Plató i Rousseau, l’autor ens fa comprendre que estem intentant unificar en una de sola, unes idees incompatibles entre elles.

Considero que el que cada una de les velles idees proposa, des del seu punt de vista més original i radical, sí que pot resultar incoherent amb les altres dues, però potser cal una desradicalització de les tres idees cap a un punt on poden convergir. Per què no és possible una educació que garanteixi la estabilitat social i la convivència, aportant al mateix temps coneixements humanístics profunds i una capacitat crítica, i fer-ho respectant el desenvolupament natural de l’Infant i adequant-nos a les seves característiques individuals?

Com molt bé explica Kieran Egan, no s’ha de decidir entre fer sempre una manera metòdica amb tots els alumnes asseguts als seus pupitres escoltant al mestre, o bé decantar-se sempre per classes interdisciplinars, flexibles i participatives amb centres de treball, sinó que normalment els docents intenten aconseguir un equilibri entre ambdues postures. Segons la meva opinió, la socialització ha de ser present en tot moment (constant tractament de valors amb el nen) i els dos mètodes de treball presentats aquí han de poder realitzar-se alternativament. És possible tenir moments de tot, i crec que així ha de ser. Una classe teòrica on el mestre realitzi una explicació interessant, motivadora i entenedora mentre els alumnes segueixen la classe en silenci, em sembla molt positiu també i crec que no s’hauria de deixar de banda. Evidentment, s’ha de compensar amb sessions més actives, de treball pràctic i posada en comú, comunicació entre els infants i treball en equip. Potser la riquesa es trobaria en no desprestigiar cap de les dues maneres de fer.

FREINET I LA COMUNICACIÓ

El personatge que més m’interessa personalment és Celéstin Freinet (1896-1966).

Aquest va ser un pedagog francès , creador de les tècniques pedagògiques que porten en el seu nom. La part que personalment més valoro d’aquest autor és en relació al seu interès per la comunicació, doncs considero que les seves idees van ser molt avançades per la seva època, i que ara avui dia més que llavors s’han de tenir en compte a les escoles actuals.

Freinet va treballar com a pastor quan era nen, per la qual cosa va estar molt en contacte amb la natura. De gran va ser mestre de poble, fet pel qual les seves propostes neixen de la realitat escolar quotidiana. Va anar a l’escola de mestres de Niza, i va ser ferit greument a un pulmó durant la guerra de 1914, cosa que li va fer estar quatre anys de convalescència.

 Va introduir la impremta a l’escola i va participar en congressos internacionals de l’Escola Nova. Va conèixer als mestres de llavors, personatges com Ferrière, Claparède, Bovet i Cousinet.

Treballa molt junt amb la seva dona, Elise.

Principals aportacions

“La escuela no debe desinteresarse de la formación moral y cívica de los niños y niñas, pues esta formación no es sólo necesaria, sino imprescindible, ya que sin ella no puede haber una formación auténticamente humana”.

-          Educació pel treball

Organitzar les classes en diferents “taules de treball”. Es potencia el treball de classe sobre la base de la lliure expressió dels nens.

Plans de treball: Fer un pla de treball setmanal on cada nen establia i marcava totes les activitats que faria en aquestes hores. Després feien una assemblea general per fer posades en comú.

-          Caràcter democràtic i social.

Molt important el principi de cooperació i el diàleg.

L’assemblea de classe: dedicar un temps per parlar amb el grup, plantejar problemes i buscar la manera de resoldre’ls. Serveix per la cooperació i la democràcia, així com per a la revisió del treball del grup.

-          Experimentació com a base.

L’aprenentatge s’obté a partir de les pròpies experiències, de la manipulació de la realitat i d’un context on els alumnes puguin formular i expressar les seves experiències.

No als llibres de text. Millor la tècnica d'observació que es convertia en coneixement. EL LLIBRE DE LA VIDA (Fer nosaltres el llibre a partir de la vida que observem).

Organitzar sortides amb els nens, observaven el camp, els canvis estacionals, l’agricultura,etc.

-          El text lliure:

Demanar a l’Infant la realització d’un text fet lliurement, sense tema prefixat, per estimular la creativitat i donar pas als interessos del nen.

Aquesta activitat es desenvolupa fent una lectura davant de tot el grup, donant així lloc a un procés de correcció col·lectiva.

Posteriorment, s’utilitzava la IMPREMTA de manera que el nen podia viure la màgia de fer còpies impreses de la seva pròpia obra.

-          Incorporació a l’educació de qualsevol material o eina útil.

Utilitza, revistes, llibres, mitjans de comunicació, etc.

-          Incloure mètodes didàctics clars: lectura, càlcul, dibuix..

Ho fa amb una transformació radical, a través de la funcionalitat del treball. Cal crear institucions que impliquin que el treball escolar tingui un sentit, una funció des del punt de vista dels nens. Per exemple el càlcul s’ha d’ensenyar de forma aplicada, mesurant els camps, pesant els productes...

L’ interès per la Comunicació

Freinet mostra un especial interés per la Comunicació que el porta a practiques originals d’aprenentatge.

Un exemple és la seva visió del text com al producte d’una voluntat de comunicació, en contra de la tècnica de la construcció sintètica que s’utilitzava a França, ell potencia un aprenentatge més natural i funcional (*Relacionat amb les idees de Decroly, sobre el fet de que la percepció del text no és sintètica, lletra darrera lletra, sinó de manera global).

A més, promou presentacions orals d’aquests textos, de manera que a més de treballar l’expressió oral, els nens utilitzaven suports visuals mitjançant dibuixos, quadres o projeccions. Aquest aspecte resulta fonamental avui dia, doncs les presentacions visuals són un recurs imprescindible a qualsevol conferència o presentació en aquesta societat, i per tant em sembla que Freinet va tenir una visió molt progressista i que va establir  un model que ara s’ha extès de manera indubtable.

Però l’interès de Freinet vers la comunicació va molt més enllà. La comunicació audiovisual va ocupar un paper a les seves classes, i això que ho trobem a faltar encara avui dia, em sembla admirable als anys 50.

Treballar amb la fotografia, deixar que els nens utilitzin la càmera i produeixin imatges fixes d’allò que observen a l’experimentació directa, genera una motivació, a més d’un aprenentatge bàsic d’aquesta tècnica i un desenvolupament de la creativitat.

De manera similar, a partir del cinema, es posa a l’abast dels alumnes una nova forma d’aprenentatge. En aquells anys on Freinet desenvolupà aquestes idees, el cinema de Hollywood tenia ja una gran força i sorgien pel·lícules comercials i que generaven molts comentaris a l’opinió pública (la comunicació de masses tenia ja un gran pes), i l’autor va detectar en aquests nous interessos dels joves una possibilitat d’aprenentatge.

Des de la meva preocupació per l’adaptació dels nens a la societat de la informació i de la cultura de masses, considero que aquestes innovacions proposades per Freinet haurien d’estar molt vigents a l’actualitat. Aprofitant les modes, els mestres podem tenir una arma poderosa per treballar molts temes. Per exemple, pel·lícules d’èxit actualment que treballen temes de ciència ficció, com és el cas d’Avatar pot generar al grup debats interessantíssims sobre el futur i la situació de la ciència actual. De la mateixa manera, si pensem en els més petits, podem aprofitar molts films d’animació per plantejar qüestions interessants (exemple a Buscando a Nemo. Quins tipus d’animals marins apareixen? Què mengen? Etc)

 I ara vaig més enllà del cinema: les sèries de ficció actuals que segueixen els adolescents, requereixen d’un ensenyament crític previ. Els joves veuen series com Física o química, que aporte una visió irreal dels instituts i la societat en general. Detectar els estereotips socials que apareixen en un capñitol d’una d’aquestes sèries podria ser un bon exercici d’ampliació de mires per l’adquisició d’una progressiva “alfabetització” vers aquests tipus de missatges.

Freinet també va incorporar la ràdio a l’escola i el fet d’escoltar l’informatiu diari a classe. Aquesta activitat em sembla molt interessant també avui dia. És curiós que de tants missatges que tenim a l’abast actualment, sovint nens i joves ometen els de contingut informatiu, més enllà dels resultats del futbol o el basquet.

Per acabar, és important considerar la relació de les idees d’aquest autor amb les propostes actuals des del Consell Audiovisual de Catalunya, que està treballant per aconseguir una educació a les escoles sobre Comunicació Audiovisual, i sensibilitzant a la societat sobre la necessitat d’aquest nou aprenentatge.

El CAC planteja la seva proposta des de els següents punts de vista:

• Educació en comunicació vol dir ensenyar i aprendre sobre els mitjans de comunicació (com a objecte d’estudi).

• L’educació en comunicació comprèn l’anàlisi crítica i la producció creativa.

• L’educació en comunicació pot i ha de tenir lloc en l’àmbit de l’educació formal i en el de l’educació no formal. En conseqüència, ha d’implicar tant els infants com els adults.

• L’educació en comunicació ha de promoure l’esperit de comunitat i de responsabilitat social, així com l’autonomia personal.

Aprendre sobre els mitjans de comunicació no es tracta només de conèixer les tecnologies, sinó, sobretot, els llenguatges amb què s’expressen, les estratègies comunicatives i els continguts dels seus missatges. Es tracta de conèixer l’audiovisual com a forma d’expressió i les implicacions del seu ús social.

S’han d’entendre els mitjans de comunicació com a vehicle d’intercanvi social i d’expressió artística i com a forma d’entreteniment, però especialment com a transmissió d’ideologia i de valors. Per tant, és imprescindible que l’educació dels ciutadans i ciutadanes incorpori aquest àmbit.